7 cims 2010

Diuen que l'home és l'única bèstia que s'entravanca 2 vegades amb el mateix, i fent honor a aquest presagi, jo que em torno a apuntar als 7 cims. Això que es facin només un cop l'any et fa oblidar les males experiències, i tornem a caure-hi de quatre potes.
Aquest any com sempre ha estat una prova molt dura, amb molt de desnivell, quasi 5000 metres acumulats en 58 kilòmetres i amb un 95% del recorregut sense cap ombra, o sigui a ple sol, a més l'orografia de la zona amb pedres, més pedres i rocs, que fan que en alguns moments, sigui una tortura el simple fet de caminar, i ja no et dic el trotar. Per lo que debeu pensar aquest tio és un ximple.
Doncs bé a les 06:30 estavem 500 ximples a Torrelles de Foix esperant per sortir, cada un amb uns objectius, jo personalment volia reduir el temps de l'any anterior, i en el possible patir menys, objectius però que no vaig complir, vaig trigar més i vaig patir el mateix, però durant més estona, per lo que vaig patir més.
Aquesta vegada, i atesa l'experiència de l'any passat, vaig decidir començar a poc a poc, per tal de poder mantenir un ritme el més constant possible durant tota l'estona, parant tranquilament als avituallaments a refer-me.
06:40 comença la cursa, i la pujada al Clapí Vell, per un fondo nou i molt més atractiu que la típica pujada desde les Dous, que es fa bastant pesada, sense presses, corrent però sense cap problema en caminar si convé, i així faig els 2 cims, abans de començar a baixar en un tram que sempre s'em fa molt pesat fins al peu del montmell. L'ascensió al Montmell és bastant pesada sense ombra, pedregosa, amb arbres cremats, la veritat que la primera vegada ha de ser molt dura, però a mi no m'enfonsa, que ja sé el que hi ha fins al proper control on s'arriba després d'unes mervelloses vistes sobre el Baix Penedès i l'Alt Camp, i un cop passat pel costat del castell del montmell (a qui se li debia ocórrer construir-lo?) no hi debien poder arribar ni per refugiar-s'hi.
Arribar a aquest punt comença per mi la part més pesada, per unes llargues pistes trencacames amb continues pujades i baixades i amb el sol omnipresent amb una força que es va incrementant i fent-se notar.
El coll de la torreta, punt de no retorn, aquí téns 2 opcions, o plegar, cosa que sinó fas aquí ja no podràs fer, o seguir, cosa per la que opta quasi tothom. Aquí val la pena parar en un avituallament molt complet, on s'han d'agafar forces per fer el Montagut, un cim que tot i ser llarg es fa força bé. Un cop fet el Montagut, ja és només qüestió de temps, ja que els darrers 3 cims, són més curts i per fer-los no cal pujar gaire desnivell, tot i que en el cas del Formigosa, cal anar al tanto per la dificultat tècnica dels darrers metres avans de coronar-lo.
El solanes i el Castellar, molt propers conformen la dosi de muntanya dels 7 cims, però no la de cursa, ja que encara tenim per davant més de 15 kilòmetres fins la meta.
Només tornar a felicitar un any més l'excel.lent orgnització, amb controls allí on toca i amb avituallaments cada 5 o 6 km's que s'agraeixen i demostren la gran dedicació i col.laboradors que té el Centre Excursionista del Penedès.

Per cert no us ho havia dit, vaig fer 8h53' i el 73 de la general, o sigui 30' més que l'any passat

Classificació