Els extraterrestres passen per Vielha

Aquest dissabte passat, vaig poder presenciar el pas d'alguns corredors per Vielha, en el marc d'una nova edició de l'Ultra Trail de l'Aneto, una de les proves més dures que es duen a terme per les nostres contrades, i que té com a punt de sortida i arribada el poble de Benasque.

Molts sabem de la duresa d'una cursa d'aquestes característiques, amb 100 km's de pura muntanya, i de la dificultat i penúries que passem, però lo que reconforta una simple mirada còmplice o ja no diem si algún ens anima de viva veu, i com gràcies a això treiem forces de flaquesa de qui sap on.

Els corredors que van passar per Vielha, van poder experimentar un cas totalment diferent i molt freqüent per les nostres terres, que és l'indiferència total per part del gran nombre de persones que per la tarda passejaven pels carrers de la capital de la Vall d'Aran.

Per ser observats com extraterrestres, per ser menyspreat pels conductors que no us cedien el pas, o per sentir que estem bojos de fer aquestes coses, més val la pena no passar per cap població.

Em solidaritzo amb tots els que us veu sentir així, i us animo a anar a córrer per exemple a França, on tots els corredors des de els primers classificats fins als últims, us sentireu espitjats pels ànims del públic, que si que enten que fem i perquè!

Test Material Asics Gel Trabuco 13

Com cada vegada més gent que correm curses de llarga distància, o com també s'anomenen de molt llarga distància, i que cerquem una bona amortiguació, i rigidesa de la sola, des de fa 1,5 anys, em vaig passar a la marca Assics, després d'una gens satisfactòria relació amb Salomon XA pro, i d'una relació intensa d'amor amb les Brooks Cascadia, amb les que vem compartir grans moments, com la primera vegada que vem córrer al Montblanc o a l'Aneto allí per l'any 2008.

Vaig arribar a Assics, recomanat per amics i coneguts, i també per un canvi de model de les Brooks, que al meu entendre no van resoldre prou bé en els acabats interiors.

Concretament aquestes sabatilles, les vaig estrenar, si, si, estrenar per els Cavalls del Vent 2010, tretes de la caixa, als peus i a córrer! Potser un xic arriscat, però amb tota la confiança que em mereix el model, i em va sortir prou bé, ni una petita llaga ni molèstia, cosa que pot passar en curses de 19h.

Ens trobem davant una sabatilla per tant molt còmode, rígida, amb una amortiguació molt bona, sobretot pels que com jo, no som lleugers com l'aire, i cada vegada que piquem de peus a terra, necessitem de totes les ajudes possibles, que segons la meva opinió aquest model d'Assics, compleix a la perfecció.

En durabilitat, ja és una altre cosa, aquest model, cosa que no m'havia passat amb els anteriors, trobo, que té clars problemes, sobretot estètics, tot i que també funcionals, ja sigui per un desgast massa prematur o per parts de la sola mal encolades. En el meu cas, i em consta que amb el d'altres corredors, la punta de la sabata, es desencola des de el primer dia, la part central de la sola es desgasta, i perd amortiguació més ràpid que els models anteriors, i el lateral de la sola s'em va arrencar al cap de 1,5 mesos d'us, cosa que no m'havia passat mai amb un calat d'aquest nivell i preu.

A la pregunta de si me les tornaria a comprar, tot i pensant-m'ho molt, responc que si, i perquè si? Doncs per la por a lo desconegut, per males experiències amb altres sabatilles, així com per les característiques funcionals en el moment de marxa, rigidesa, comoditat, amortiguació,... Això si des d'aquí faig un crit a Assics per tal de que el producte compleixi a la perfecció les exigències del tipus d'ús per al que han estat dissenyades.

Marxa Beret 2011, pels pèls

, els meus protagonistes de la Marxa Beret 2011

Com molts debeu saber, aquest diumenge passat, es va dur a terme una nova edició de la mítica (per mèrits propis) Marxa Beret, segurament la prova d'esqui de fons més multitudinària dels pirineus, i a la vegada més antiga, amb 32 edicions a les seves espatlles.

Amb sol radiant, temperatures agradables, i 1258 corredors inscrits en alguna de les 3 categories de la cursa, 10 km, 21 km o 42 km, a les 10 de matí s'iniciava puntualment una nova edició d'aquesta cursa, on l'Anna i jo mateix tornavem a participar plegats, tal i com portem fent els darrers 6 anys.

Enguany l'Anna es tornava atrevir sobre els 21 km, i un servidor sobre els 42 km, amb la intenció de passar-ho bé, però amb la predisposició de patir una mica per intentar fer-ho el millor possible, dins les limitacions de la bèstia, que no són poques.

Les temperatures i les poques nevades d'aquest hivern sobre la Vall d'Aran, de ben segur van posar molt difícil a la organització el traçat del circuit, per evitar per una banda que els de les distàncies llargues haguessim de fer masses voltes sobre el mateix traçat, així com les possibles aglomeracions, que poden provocar més de 1000 persones sortint a la vegada. En aquests aspectes però la organització va tornar a excel.lir, cosa que és de felicitar.

Bé a lo nostre, 5,4,3,2,1, sortida!!! Ignasi amb seny, que això és molt llarg, però ja sabeu que passa, una cosa porta a l'altre, es contagia la ilusió, les ganes de fer-ho bé, i al final, el "futbol és así" ja anem llançats a agafar posicions per la primera pujada, a la que arribo en una bona posició, primer kilòmetre, primera pujada, primera badada i a terra, amb tota la mala sort de partir el pal, s'em cau el cel al cap com als gals, estic destrossat, pot ser que la Marxa Beret 2011, només duri 1km? M'aparto i deixo passar absolutament a tothom, resignació, un altre dia serà, quina mala sort, etc... Vaig tornant com puc cap a la sortida, i en aquell moment, tatatatatachan, apareix un d'aquells herois de les películes, i per mi un dels protagonistes de la meva Marxa, el supercampió Jordi Romeu, el qual no dubta ni un segon en deixar-me els bastons, quan li demano, sense coneixe'l de res!! Gràcies Jordi!!!

Torna a començar la cursa en la última posició destacada, no trigo gaire en començar a trobar-me la cua de la cursa, persones que acudeixen any rera any a la marxa i que la fan gran: families, nens, persones d'edat més avançada,... Els vaig adelantant de mica en mica, per no molestar ni fer caure a ningú, buscant els pocs forats, trepitjant algún que altre esquí, passant per fora del circuit, fent tot el possible per contactar amb el màxim de vermells possible, però costa i molt, a la de 42 km ningú va a passar-hi l'estona, tots són de la feina, i 20' i 800 corredors pel mig és un món, però allí seguim, km 9 i ens separem dels corredors de la distància més curta, puc manetnir un ritme més constant, i s'agraiex, ja que les accelerades i canvis de ritme m'estaven maxacant. Vaig passant molts corredors de la cursa de 21 km, però pocs de la de 42, com pot ser que corrin tant, o potser soc jo que corro poc?
Bé seguim, 21 km en 1h 36', el primer ja deu estar a punt d'acabar, però que hi vols fer, les curses són així. Em desanimo una mica i baixa la intensitat davant la impossibilitat d'agafar ningú, fins i tot paro als avituallaments.

Al final 3h13', no és cap gran marca, però al menys he pogut acabar, tot i que molt per sota de les meves expectatives, però ja se sap l'any que ve, més Marxa.

No vull acabar aquest post sense fer una crida a la reflexió, que és la següent: Si no m'equivoco, la Marxa beret, va néixer com una participativa manifestació festiva, oberta a tothom, i penso que qui la fa gran són les 900 persones aficionats a l'esqui de fons o a l'esport ens hi apuntem per fer una cosa diferent i contribuir a fer gran aquesta activitat: Des de nens amb 5 anys, fins a famílies senceres que al seu ritme passen un matí divertit, persones anònimes de totes les edats, que insisteixo la fan gran. Penso que no podem obviar la massa social, i sobretot, trobo que és una falta de respecte lluirar els premis mentre encara arriben corredors, que al igual que els primers classificats, es mereixen l'atenció de l'organització i sentir-se importants per aquell moment. Només esperant una hora més per donar 18 premis, tots els corredors ho haguessin pogut estar aplaudint.

Marxa Beret 2011

Aquest cap de setmana arriba la 32ª edició de la marxa beret, lo que la converteix en la decana de l'esqui de fons a tot l'estat espanyol, i en cita ineludible per a tots aquells amants de la muntanya, disposats a viure noves i úniques experiències.
Jo hi torno a participar sobre la distància de 42 km's i davant la incertesa de la neu, que mantindrà en secret el circuit a realitzar fins al dia de la prova.
A veure si fa una bona nevada d'aquí a diumenge i podem gaudir d'un circuit de categoria com es mereix aquesta cursa.

Test Material Salomon XT wings

Amb aquest nou post, recupero una línia que tot i que ja fa molt de temps vaig deixar de banda, he decidit recuperar, doncs crec que pot ser molt important per a tots aquells aficionats, que tenim algun dubte a l'hora d'adquirir el material que després emprarem durant bastant de temps i en tot tipus de condicions.

El que ens ocupa avui és la motxilla xt wings de la coneguda marca Salomon, una bossa, que no és gaire habitual de trobar en les curses, però que jo faig servir des de fa 3 temporades, i de la que n'estic força satisfet.

Aquesta motxilla per mi, és la mida ideal per curses de montanya de llarga distància, però amb avituallaments cada 10 0 15 kilòmetres. Tot i no tenir gaire capacitat, jo hi acostumo a portar en el seu interior un paravents, un polar o sammareta tèrmica en funció de l'època de l'any o de la previsió del temps, i alguns gels i/o barretes energètiques. El que més destaco d'aquesta bossa és el per fi treure's de sobre el suplici del camelback, lent i engorrós de reo`plir i molt poc higiènic, que es substitueix per 2 bidons en els que podem portar 1,2 litres d'aigua, el que per mi és suficient per avituallaments d'interval entre 1 i 2h.

Des de Salomon, et venen la motxilla com que té molts accessoris per tal de poder guanyant capacitat per afronatar reptes més llargs, fins i tot diuen que serveix per curses com el Marathon dels Sables, per la meva experiència però, desaconsello totalment els accessoris pels següents motius. 1-Quan poses els portabidons plens d'aigua, els suports de la motxilla s'arrenquen, amb el conseqüent problema d'estar al principi d'una cursa i haver-los de portar a la ma (Meridià Verd 2010), i tantes vegades com ho tornes a fer cosir torna a passar el mateix, 2-Aquests mateixos portabidons costen molt de fixar bé, provocant un moviment molest, que amb els kilòmetres es converteix en insoportable, i que arriba a deixar marca en el nostre cos. 3-Aquests accessoris són molt difícils de trobar, ja que les botigues no en tenen mai, fins i tot en algún lloc s'els hi ha escapat un somriure quan els he demanat la bossa frontal, per alguna cosa serà, no?

En resum, jo defineixo aquesta bossa, com ideal per ultratrails amb avituallaments o llocs per poder reomplir (rius, fonts,...), i on no s'ha de portar molt de material, essent totalment desaconsellable fer servir l'accessori dels portabidons.

Rogaining Espluga Calba

El passat dissabte esva dur a terme una nova edició del Rogaining de l'Espluga Calba, prova que arribava així a la seva tercera edició, i que obria per segon any consecutiu el campionat de Catalunya.
Molts equips vinguts d'arreu, holanda, estonia, lituania,... Madrid, Aragó, Pais Basc, i com no Catalunya.
L'espluga Calba per qui no sàpiga, té el perfil d'aquell tipus que ningú sap on és ni ningú n'ha sentit a parlar. Doncs bé si us hi voleu acostar, heu d'anar per la carretera que uneix Montblanc amb Les Borges Blanques, i seguir una carretera d'aquelles que téns la sensació que no continuen a partir d'allí.
Menys rotllo i a córrer, dues curses a escollir 24h (ui ui ui) i 6h, i una reflexió fred,17 hores de nit, principi de temporada. Doncs a fer la de 6h.
Un continu puja i baixa de turons, boscos impenetrables, sembrats, alguna vinya, i cap casa habitada, conformen el territori d'aquest rogaining. Un terreny, que passa factura a partir de les 3h si t'has fet el valent i no estàs gaire en forma. Nosaltres el coneixem i decidim anar a poc a poc però a pas segur. Comencem per la banda contraria dels altres equips, cosa que a mi personalment m'agrada, perquè així no t'embriagues del nerviosisme inicial, de la "copa del món de l'espluga calba" on els equips bons comencen i segueixen a fons i els no tant bons arrencada de cavall i parada de burro.
Anem sols, clavem la orientació sense dubtes, això si a vegades per rutes més lentes, cosa que veiem adelantant més d'una vegada el mateix equip, però el temps juga al nostre favor, tenim capacitat de mantenir un bon ritme, i així ho intentarem. Anem completament sols quasi tota l'estona, van passant les hores, i la posta de sol porta el fred, pensem en els que han d'estar tota la nit al ras i els compadeixem, quin fred que tindran. Arriba la nit, i amb ella la impossibilitat de trobar cap més valisa, i decidim tornar, amb 4 minuts de coll per no sobrepassar les 6h.
Balanç positiu per no tractar-se de la primera cursa de l'any, però a la següent esperem fer-ho millor.

El mirador de Vielha-Ruta de trailrunning

Bé, ja tornema estar preparant una nova temporada, amb l'únic objectiu de patir el mínim i gaudir al màxim, cosa que obliga a mantenir i reforçar la forma física. Per aquest motiu us vull deixar la referència d'aquesta ruta que si mai us acosteu per la Vall d'Aran, podeu fer. La veritat és que està molt bé, i amb només una 1h30, això si amb alguna pujadeta interessant, us permetrà endur-vos unes bones sensacions d'aquest teritori tant privilegiat. En aquesta ruta passeu per una típica zona de bosc d'avet pirinenc(cara nord de la ruta), i per una zona del típic prat d'alta muntanya (zona sud),a més no us hi trobareu quasi ningú i combina una part de pista i de corriol. On acaba la pujada hi ha una font on podeu reompalir els bidons o el que vulgueu, i gaudir d'unes magnífiques vistes des de el pirineu. A mi m'agradafer-la 3 o 4 cops l'any tant a l'hivern com a l'estiu.

Podeu descarregar-vos-la pel pdf en aquest enllaç
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1436772